Jo també sóc antimonàrquica
[@more@]
Jo també creme els Borbons!
[@more@]
La Fòrmula 1…
Poc a poc havien d'anar eixint les obres i reformes que ha de patir la ciutat de València per poder albergar el Circuit de Fòrmula 1.
Primer pas: Derrocar un col·legi. Anem per bon camí, oi? Admitisc que aquest estava en desús però. quants col·legis no s'han acabat per començar aquest curs? (Tots els setembre acabe escrivint sobre el mateix, comence a avorrir-me de mi i dels meus escrits, o és de la Conselleria?) Doncs si, tantes coses que podrien fer-se amb un espai buit. Primer habilitar temporalment per a les desenes d'alumnes que no tenen un col·legi ni aules dignes aquest curs. (He intentat buscar pel google informació sobre aquest col·legi i no n'he trobat). I si no, perquè no un espai per a avis? O una biblioteca? O espais per cedir als joves?
Segon pas: Expropiar a dos camperols els seus camps. Vorem quina gràcia els fa a ells. A qui més gràcia li farà és a una immobliària a la que també li compraran el seu terreny! Ja estic malpensant de qui serà cosí i que sabia quan ho va adquirir… S'han guanyat a la força que no m'ho crega!
L'últim pas: El soterrament de les línees d'Alta Tensió…les de La Punta? El que faltava…
[@more@]
Contrabando de la comparsa alternativa
És el meu primer any sense les festes de Moros i Cristians d'Ontinyent i bé, el meu mínim homenatge el faré posant el vídeo del peculiar contrabando de la Comparsa Alternativa, que va començar amb un grup d'amics i aquest any ha arribat a les 150 persones.
Vos aconselle que l'escolteu sencer, i sobretot si sou d'Ontinyent o rodalies segur que l'enteneu molt millor. Aprofite!
Contrabando:
[@more@]
De dansaors’ i dansaores’…
Hui posaré aquest vídeo de "El Botifarra" per parlar de les danses populars catalanes. Quan estava a Benimaclet vaig reprendre la tradició de ballar al Casal de Russafa on es reuníem per ballar allò que dèiem "aeròbic de la terra". Poc a poc anàvem siguent més i de més pobles diferents on aconseguírem aprendre molts balls diferents i a conseqüència moltes històries relacionades.
M'he adonat també com als actes independentistes com diades i altres dates assenyalades o celebracions mai es compta amb les colles dansaires, o dansaores' com diuen a la meua comarca, (sardanistes no, ho sent, no acaben de fer-me el pes). Tampoc es que ningú ho recorde, es que ningú vol ballar-les i no existeixen colles. Per què ens omplim sempre de parlar del nostre país i de que la cultura catalana és molt rica i a l'hora de la veritat ningú la "practica"? Què podem fer perquè la gent s'anime?
Algú vol ballar danses de tot el país (que coneguem) per Barcelona o rodalies? (I va de debò)
Hi ha coses que si es troben a faltar, com per exemple, l'Ú de Xàtiva…
[@more@]
La Cope, Libertad Digital opinen sobre les alternatives de Gràcia
Sempre amb la mateixa cantarella, aquestos del PP i els seus mitjans cada dia estan pitjor…
Per cert, enhorabona als pares (Diego i Laura)!
El Dídac ja ha nascut!
[@more@]
Festa Alternativa de Sants 2007
Ja comencen a vores els carrers engalonats, tradició que sembla està perdent-se als carrers d'aquesta antiga vila. I, és una llàstima, perquè mira que fa goig passejar-se pels carrers aquesta setmana!
[@more@]
Cartes des de Palestina I
Sempre vegem el que passa a Palestina per la televisió però, mai ens mostren la realitat de la gent que hi viu allà. Si, potser coneixem els refugiats o sabem que de tant en tant hi ha violacions dels drets humans… Però no t'adones del que realment passa a les ciutats i als pobles de la zona. Si realment mostraren tot el que passa, la indiferència cap al conflicte s'el·liminaria i la gent, potser almenys, tindria una opinió, que, al món en que vivim ja és un gran miracle.
Ahir vaig rebre un e-mail d'un colega d'Ontinyent (Hola Esteve!) en forma de carta en el que explicava les experiències que està tenint als territoris palestins ocupats. Evidentment, no pot deixar ningú indiferent el que conta. Els ocupants israelís actuen contra els habitants sense cap impediment i fent el que realment els dona la gana, amb el vist-i-plau dels països autonomenats "civilitzats".
I que fem nosaltres? Tanquem els ulls i mirem cap a altra banda. Així som, ja no ens impacta res. Sols ens importem nosaltres. L'individualisme guanya.
Vos estic en Nablus, a la Palestina profunda. Antiga capital econòmica, ara
viu una decadència severa pel castig de l’ocupació. Està situada en una
vall, i l’han convertida en una puta presó: rodejada per 5 bases militars i
per 6 check points (puts de control) per controlar-ne l'entrada i l'eixida,
on solen detenir als palestins arbitrariament durant hores.
Pràcticament totes les nits hi ha inculsions
militars als camps de refugiats (Balata, As-kar, Ein Beit Al Ma) i al casc
antic de la ciutat, durant les quals entren a les cases de civils, arraconen
a tota la familia que viu a dins d'una habitació i els tenen allí durant
tota la nit mentre els soldats tenen ocupada la casa, que utilitzen com a
centre d’operacions i zona franca. Sempre trenquen els vidres per poder
disparar des de les finestres i ho fan tot pols. També solen registrar cases
senceres en busca de gent "buscada", (els anomenats "fighters", que són la
resistència armada, ja siguen de hamas, al-aksa o jihad islàmica).
Deixe enganxada la "carta" sencera i fotos, ja dic que és MOLT aconsellable llegir-la PREM SEGUEIX!
[@more@]
Per
fer-ho entren a una casa i a partir d'ahí van entrant de casa en casa
rebentant els murs que les separen per evitar el risc d'eixir al carrer (o
perquè és més divertit per ells destrossar-ho tot). Sempre tenen un o un
parell de buildozers, que els utilitzen en primer lloc per apartar els blocs
de formigó, contenidors o montons de terra o pedres que puguen impedir
l'entrada dels jeeps, i per destrossar les cases dels "fighters", de les
seves famílies, o sovint de gent que no te res a vore amb tot això.
L'altre dia vam assistir a una de les seves incursions (encara que un poc
tard, ja de dia, quan havien arrestat a deu persones i ferit a una). Tota la
prensa estava parada al carrer perquè dos jeeps els impedien el pas a
l'interior del camp de refugiats de Ein Beit. Nosaltres vam fer un esquiu
considerable i vam passar com si res, recte cap a dins, a pesar dels seus
pitits i les seves advertències pel megàfon. Van moure un jeep i el van
estacionar de nou enfront de nosaltres, però vam seguir amb l'esquiu i es
vam clavar cap a dins. Els soldats havien fet una ambiscà de por en totes
les cases a les que havien entrat, però per sort no van matar ningú.
Cartes des de Palestina
Sempre vegem el que passa a Palestina per la televisió però, mai ens mostren la realitat de la gent que hi viu allà. Si, potser coneixem els refugiats o sabem que de tant en tant hi ha violacions dels drets humans… Però no t'adones del que realment passa a les ciutats i als pobles de la zona. Si realment mostraren tot el que passa, la indiferència cap al conflicte s'el·liminaria i la gent, potser almenys, tindria una opinió, que, al món en que vivim ja és un gran miracle.
Ahir vaig rebre un e-mail d'un colega d'Ontinyent (Hola Esteve!) en forma de carta en el que explicava les experiències que està tenint als territoris palestins ocupats. Evidentment, no pot deixar ningú indiferent el que conta. Els ocupants israelís actuen contra els habitants sense cap impediment i fent el que realment els dona la gana, amb el vist-i-plau dels països autonomenats "civilitzats".
I que fem nosaltres? Tanquem els ulls i mirem cap a altra banda. Així som, ja no ens impacta res. Sols ens importem nosaltres. L'individualisme guanya.
Vos estic en Nablus, a la Palestina profunda. Antiga capital econòmica, ara
viu una decadència severa pel castig de l’ocupació. Està situada en una
vall, i l’han convertida en una puta presó: rodejada per 5 bases militars i
per 6 check points (puts de control) per controlar-ne l'entrada i l'eixida,
[@more@]
Per
fer-ho entren a una casa i a partir d'ahí van entrant de casa en casa
rebentant els murs que les separen per evitar el risc d'eixir al carrer (o
perquè és més divertit per ells destrossar-ho tot). Sempre tenen un o un
parell de buildozers, que els utilitzen en primer lloc per apartar els blocs
de formigó, contenidors o montons de terra o pedres que puguen impedir
l'entrada dels jeeps, i per destrossar les cases dels "fighters", de les
seves famílies, o sovint de gent que no te res a vore amb tot això.
L'altre dia vam assistir a una de les seves incursions (encara que un poc
tard, ja de dia, quan havien arrestat a deu persones i ferit a una). Tota la
prensa estava parada al carrer perquè dos jeeps els impedien el pas a
l'interior del camp de refugiats de Ein Beit. Nosaltres vam fer un esquiu
considerable i vam passar com si res, recte cap a dins, a pesar dels seus
pitits i les seves advertències pel megàfon. Van moure un jeep i el van
estacionar de nou enfront de nosaltres, però vam seguir amb l'esquiu i es
vam clavar cap a dins. Els soldats havien fet una ambiscà de por en totes
les cases a les que havien entrat, però per sort no van matar ningú.
Hui hem anat a parlar amb alguns dels encarregats dels equíps mèdics, de
les ambulàncies, per poder anar amb ells durant les incursions nocturnes i
aixina vore tot el que passa, els ferits que hi ha, els detinguts, els
morts, les destrosses… per facilitar la feina a les ambulàncies i als
voluntares que hi treballen i per desescalar la violència amb la nostra
presència si és possible. Ja vorem com va la cosa, però la veritat és que
eixir de casa durant les incursions nocturnes comporta un cert risc(per això
volem anar acompanyats dels equips mèdics). Durant totes les nits des que
estic ací s’han escoltat fortes explosions, tirs i veus de megàfons.
* * *
Dilluns, 13 d’Agost
Despús ahir ens vam reunir amb el dc Ghassan, responsable d’un dels tres
equíps mèdics que treballen en Nablus. El doctor en qüestió va ser molt
favorable a treballar en coordinació amb nosaltres, i ens va explicar que
vora el camp de refugiats de Balata hi havia una casa ocupada pels soldats
israelians, amb la família palestina retinguda a dins, des de feia més 18
hores.
Ens vam dirigir allí inmediatament. Abans d’entrar a la casa, vam poder
parlar amb el pare de la família, (que per sort no estava en la casa en el
moment en que van entrar els soldats) i ens va explicar que l’exercit estava
al tercer pis, on hi havia dos dels seus fills majors, la seva dona i dos
xiquets xicotets. Mentre arribaven els equips mèdics vam pujar al tercer pis
i vam tocar a la porta per intentar parlar amb els soldats, mentre cridavem
“Please, listen to us! We are internationals, we now there is a palestinian
family inside retained for more than 20 hours. We only want to see the
family to now they are ok. You are broken the israelianians and the
internationals law”….Primerament no vam obtindre resposta, pero després
d’estar inistint uns minuts es van dignar a entreobrir la porta, que van
tornar a tancar al cap de molt poc. Vam continuar insistint, i després de
diversos intents frustrats vam poder manterir una conversa amb ells. Hi
havia una dona major americana, que va fer de negociadora. Finalment van
accedir a mostrar-nos la família amb qui vam poder parlar tan sols un
moment, a través del badall de la porta. Després van insistir que se
n’anarem, que allò no era de la nostra incumbència i que estavem obstruint
una operació militar. Nosaltres lis vam insistir que fins que no se n’anaren
nosaltres tampoc se n’aniriem.
Al cap d’una hora aproximadament d’haver entrat a l’edifici vam observar
des de la finestra com es desplegava tot un dispositiu militar per tal
d’efectuar una retirada segura dels soldats que ocupaven la casa.
Primerament van acudir tres jeeps, i al cap de poc van apareixer tres més
que és van desplaçar fins a l’entrada del camp de refugiats de Balata, on
van començar un enfrontament amb els palestins del camp.
Vam escoltar alguns tirs, així que vam decidir dividir-nos en dos grups: el
primer (dos persones) es va quedar observant com s’anava desenvolupant
l’eixida dels soldats que ocupaven la casa, i el segon (cinc persones) ens
vam dirigir al camp de refugiats per tal de documentar el que passava i
tractar de desescalar la violència. Hi havia una multitut de palestins,
sobretot xiquets, llençant pedres i botelles de vidre als jeeps blindats,
des de les teulades, des dels carreronets, des de cada racó. Vam decidir
entrar a dins i situar-nos en mig del carrer (junt als palestins, no
entremig) per a que ens soldats foren conscients de la presència
d’internacionals, filmant i fent fotos. Els jeeps van fer un intent
d’avançar, amb el que tots els palestins van començar a fugir per salvar la
pell provocant un gran rebombori. Va ser un moment en el que vam dubtar;
estavem una miqueta acollonats. No sabiem si quedar-se o fugir. Els jeeps es
van tornar a parar i van començar a disparar gas lacrimògen. Finalment vam
decidir anar-se’n, donat el perill de la situació, i tornar amb el grup que
observava l’eixida dels soldats de la casa palestina. Vam pegar la volta a
l’illa de cases, ja que ixir per el carrer principal ens era impossible,
perquè els jeeps i el gas s’interposaven al nostre camí. Tan punt vam acabar
de pegar la volta ens vam acostar als jeeps per darrere i gran va ser la
nostra sorpresa al comprovar com aquells reculaven i se n’anaven de Balata.
La multitut de palestins va assomar el cap a poc a poc i quan van comprovar
que els militars se n’havien anat van començar a saltar i cridar d’alegria.
Quan vam arribar a la casa no quedava cap soldat (hi havia 12 en un
principi), i la familia palestina no tenia paraules per agraïr la nostra
ajuda. Va ser una experiència increïble, comprovar l’eficiència de la nostra
feina i com pot ser d’efectiu el privilegi que tenim amb el nostre passaport
preciós.
Era la tercera vegada que els militars ocupaven il•legalment la casa d’esta
manera.
P.D.
Vos envie unes quantes fotos, encara que moltes són d'una manifertació
anterior a vindre a Nablus
